Albert Llovera: 9 Dakars a les esquenes!

Fa uns dies vam poder seure una estona amb l’Albert Llovera per parlar del viscut a la darrera edició del Dakar, de fet, la novena edició que disputa. I és que el pilot més mediàtic del Principat no solament ha participat tots aquests cops, també ho ha fet a les tres localitzacions per on ha tingut lloc aquesta prova des que l’any 1979 s’inaugurés la primera edició del considerat com el ral·ly més dur del Món.

En tot aquest temps, el Dakar ha recorregut l’Àfrica, bona part de Sudamèrica i finalment Aràbia i l’Albert els ha conegut tots.

Bones Albert. Ja són uns quants Dakars els que portes a les esquenes. Fem un repàs de la teva trajectòria dakariana, per allò de posar-nos en context?

Doncs ho acabes resumir molt clar a la introducció. Ja en van nou i entre tots he recorregut els tres escenaris en els què s’ha disputat, així que molt content. Pel que fa al millor resultat obtingut, va ser a l’edició 2020, quan vaig acabar 15è, però el 17è lloc assolit aquest any també ens fa molt contents.

Fem un parèntesis i mirem enrere abans de seguir amb aquesta darrera edició. Diga’m una edició que recordis especialment.

Potser diria la primera amb ISUZU (2007). De fet hi ha moltes coses de les nou edicions que recordo amb molta estima, però si haig de dir una diria aquella.

L’ISUZU amb que Llovera va estrenar-se al seu primer Dakar (2007)

Per què?

Per com va anar tot. Recordo que un dia vaig rebre una trucada. Quan vaig contestar el primer que van dir-me va ser: Hola Albert, son de la marca ISUZU. Vols anar al Dakar? Al principi pensava que era un a broma, però un cop vaig veure que no, t’asseguro que se’m va gelar la sang. No solament em proposaven anar al Dakar, sinó que volien que fos el motxiller de l’Edi Orioli, guanyador de 4 Dakars, i de Markku Alén, subcampió del Món de ral·lis.

I quina va ser la teva reacció? Vas dir sí al moment?

Recordo com si fos ahir que el primer que vaig dir-los va ser si estaven segurs, doncs l’única sorra que havia vist a la meva vida fins aquell moment era la de la platja!

Però si encara no teníes ni el bagatge ni l’experiència, com és que van tenir-ho tan clar?

Havien estat estudiant la meva trajectòria a partir de la recomanació de Clay Regazzoni (pilot d’F1 que va quedar-se en cadira després d’un accident). En Clay, amb qui era molt amic sobretot per col·laboracions amb Guidosimplex, era la imatge d’ISUZU a Europa i va insistir que m’incloguessin entre els candidats. A partir d’això la marca va estar seguint-me al Ral·ly Finlàndia i justament vaig acabar 10è, quelcom que ningú s’esperava. Gràcies en això, més al fet que tinc un caràcter molt extrovertit i que soc comunicador de mena, van tenir clar que jo havia de ser la seva primera opció.

I a partir d’aquell any ja vas continuar?

No. Vaig estar uns 7 o 8 anys sense tornar al Dakar. Llavors estava molt centrat en el món dels ral·lys. Aquella època jo estava amb Abarth competint al Campionat del Món, a l’Europeu i al Campionat d’Espanya.

Bé, tornem a l’edició 2024. A nosaltres, vist des de casa, ens ha semblat una edició extremadament dura, ho és molt més del que fins i tot percebem?

El que pugui semblar-vos multiplica-ho per, no sé, per moltíssim. En el meu cas particular hi ha moments en que és un autèntic infern i no només per a mi, l’equip i la gent que es preocupa perquè estigui el millor possible etapa a etapa ho pateixen molt també. En tot cas, com diu la dita, “sarna con gusto no pica”.

Però bé, vas complir l’objectiu d’arribar i posicions al marge, ja és molt aconseguir creuar la meta final. Tothom no pot dir-ho. Suposo que s’allibera un oceà de tensions inimaginable.

Sí que és un éxit arribar i una gran satisfacció per tot el que hi ha al darrere. Però saps? abans d’arribar a la meta de final de carrera, hi ha un altre ‘arribar’ que és com un altre Dakar pel que fa a l’estrès i als nervis que implica. Em refereixo als mesos previs en què has de trobar pressupost, estructura, espònsors i un munt de coses. A més, si ho aconsegueixes, que mai és evident, normalment ja queda res per a la carrera i encara s’han de fer les proves i lligar moltes coses. Són mesos molt durs i complicats.

Aquest any vas aconseguir encarrilar-ho tot relativament d’hora, oi?

Sí, aquest any va ser excepcional, doncs vaig poder tenir la majoria de coses definides entre agost i setembre. Mai ho havia pogut tancar tan d’hora.

Però tot i això quedaven només 3 mesos.

Sí, sí. Tenia tancat el més important, però s’havia de muntar tot i sobretot fer els test, que és bàsic i més si parlem del Dakar. Pensa que jo al Dakar sempre he acabat anant o sense fer cap test, o havent fet tot just uns pocs quilòmetres de proves, i això ja és un primer desavantatge brutal. En aquesta edició 2024 vaig poder tancar-ho tot amb més marge gràcies a la predisposició de Ford Trucks i de Fesh Fesh, l’equip txec amb qui vaig competir l’any 2016, i amb qui vaig tornar l’any passat i aquest. Aquesta vegada fins i tot vam poder fer alguna prova, que sempre és millor que res.

Has fet en Dakar amb buggie i amb camions. A nivell de pilotatge amb quin Dakar i quina montura et quedes?

Aquest any m’ha agradat molt, però el Dakar de 2020 amb Petronas i De Rooy va ser brutal. També vaig gaudir-lo molt. Per altra banda, tal i com va dir-me Carlos Sainz un dia esmorzant a Madrid, quan precisament tenia l’opció de competir tant en camió com en buggie, el buggie és bestial i molt divertit i fa molt per a un pilot agressiu com jo. De fet els dos anys que vaig fer el Dakar en buggie, moltes etapes les vam acabar entre els 15 primers de la general. Ara bé, vist amb perspectiva, a mi els camions em tiren molt!

L’IVECO de Llovera obrint-se pas a la sorra al 2020

No has superat el 15è lloc de 2020. Heu assolit l’objectiu que us havíeu marcat?

El primer objectiu era arribar i el segon era estar entre els 15 primers. Tot i no haver acabat entre aquests, el cert és que estem molt satisfets del resultat final doncs penalitzacions al marge, la composició de la graella era molt diferent a la de 2020. Per altra banda, aquell any vaig fer tres etapes amb un problema electrònic a l’IVECO que ens va fer tenir 400 CV menys del normal i vaig acabar baixant posicions. Crec que al Dakar de 2020 podríem haver acabat molt millor i en aquest darrer, també, però tot i que soc dels que no dubta en allò de “creure és poder”, en el món de competició no sempre és així.

Aleshores, creus que podríeu haver baixat del 17è lloc aquest any?

Sincerament, sí. Pensa que vam penalitzar molt. Ja només el fet de no poder sortir a la 4a etapa va suposar-nos 15 hores. Entre això, més una sèrie de coses més que no van dependre directament de nosaltres, vam acabar endarrerint-nos més irremeiablement.

És la primera vegada que completeu una cursa formant equip amb la Margot i amb el Marc. Com ha rutllat tot?

Impecable. La Margot és una gran navegant. Té un instint brutal i s’adona de les pèrdues de ruta molt ràpid, de manera que quasi no has de fer massa quilòmetres enrere per reprendre la bona direcció. Pel que fa al Marc, amb més d’una dotzena de Dakars a l’esquena, no puc dir res més que meravelles. És un mecànic brutal, un pilot expert i un gran company de ruta.

Va, explica’ns algun rifi rafe derivat de tantes hores a la cabina

La veritat és que cap. Bé, potser sí. Les bronques que em fotia de la Margot, serveixen? Ella és la que ens ha tingut controlats tant a mi com al Marc, doncs som molt iguals. Afortunadament, a part de controlar la ruta, ella era la que posava seny quan calia!

I el Ford? Que tal ha funcionat? Doncs hi havia moltes novetats tècniques i canvis?

Tot molt bé. És cert que enguany hi havia moltes coses, però tot ha funcionat de primera. Lo millor de tot és que el Marc, mecànic professional de camions de carreres, va anticipar-se a qualsevol cosa que pogués passar. Gràcies a la seva experiència i capacitat d’anticipació no hem tingut cap sorpresa.

Quin moment qualificaries com el més ‘critic’ de tots?

La tercera etapa, quan vaig tenir les punxades que taladraven el cervell. No recordo haver tingut mai a la vida tant de mal. Per sort, un cop al bivac, va venir el Jordi Zaragoza a veure’m (enguany estava amb els pilots de KTM). En Jordi és el meu osteòpata i em coneix bé. De seguida va veure que se m’havia sortit una costella de lloc i això va provocar tal tensió muscular al cos que fins i tot va arribar al nervi òptic. Un bon sarao!

I el de més plaure? Quin és el moment que recordes com a ‘top’ en plena cursa?

Les etapes 2 i 8, les etapes més ràpides. Al ser de tipus ral·lie em sento molt còmode pilotant.

Per molt que el Dakar té el seu origen a l’Àfrica. Tú que els has fet tots tres, amb quin et quedes?

El que té de bo Aràbia és que és un mix entre Àfrica i Sudamèrica. M’agrada molt. És un país infinit i té de tot a nivell de pistes. El que li falta és l’ambient que hi havia a Sudamèrica, quelcom que s’agraeix molt tant per l’escalf, com per l’ajuda, física i moral que et trobes fins i tot als lloc més inhòspits. Això no ho trobarem en lloc més.

Arribem al final, que no vull fer-te perdre més temps. Que pots dir-me del futur?

Doncs que un cop descansats i refets, la vida continua. Les noves generacions apreten, però mentre em deixin i confiïn en mi seguire donant gas a tope, als circuits, a les pistes i a la vida, que d’això és tracta. Si no, què?

Gràcies Albert.

———

Per a més notícies en l’àmbit de l’esport internacional de món del motor amb participació andorrana, feu clic en aquest enllaç directe. Si ho preferiu, també podeu accedir-hi des del menú superior del blog.