Joan Vinyes, tres generacions de pilots amb molta història

  No -riu- som els que has esmentat, tot i que més enllà dels Joans, també hi ha la meva mare, de qui vaig aprendre tant com del meu pare. També hi ha la meva germana Amàlia, que també ha heretat aquesta passió per les curses, així que sí que ens tira molt la cosa, sí. El que no sé és si som una nissaga -torna a riure- això t’ho deixo a tú que ets qui escrius l’entrevista.

Nissaga o no, el que està clar és que a casa has respirat gasolina i molts cavalls des de ben petit. Quin és el teu primer record d’un cotxe, una carrera o qualsevol cosa que tingui a veure amb el tema?

  No puc dir-te només un. Són moltíssims. Pensa que vaig créixer en aquest ambient. Recordo que tenia 5 o 6 anys que ja acompanyava els meus pares a fer les pujades en costa. Ells han estat els que m’han incultat aquesta passió, que és el més important que s’ha de tenir si vols durar.

Parlant de durar. Quans anys portes competint?

  Doncs vaig començar als 18, doncs abans no podies fer-ho fins aquella edat. Tret d’un any que vaig parar per una lesió a la mà, no he parat mai. Per tant, podríem dir que més de 35 anys en actiu.

Tornem a quan eres petit. No era dur per a tú anar de carrera en carrera?

  No, tot el contrari. Tot i ser petit em vaig involucrar en l’ambient des del principi. Vull dir que m’agradava molt i els pares m’incloien en tot, de manera que ja de ben petit participava amb ells i quan corrien m’en anava a algun revolt a veure’ls passar.

I pel que fa a competir? Va haver-hi un detonant concret?

  Cada carrera viscuda, des de la primera, han estat detonant i motiu perquè acabés sent pilot. Perquè et facis una idea, amb 12 o 13 anys ja em coneixia totes les pujades d’Andorra, Catalunya i d’Espanya fil per randa. Ho sabia tot, les traçades, les marxes, els revolts… Quan entrenàven jo anava amb ells i ho memoritzava tot i no només dels meus pares, a les curses estudiava tot el que feien tots els pilots al passar pel revolt on estava jo.

I així fins arribar a la majoria d’edat?

  Doncs sí, va ser llarguíssim, sobretot el darrer any, quan tenia 17. En tot cas també va ser un any emocionant perquè el meu pare ja m’estàva fent el Renault GT Turbo, el meu primer cotxe de carreres.

Imagino que el dia del teu 18è cumple estaries fent cua a l’autoescola

  Sí, però ja portava uns mesos preparant-me i tret de les pràctiques, ho tenia tot aprovat. Et diré un secret: vaig suspendre la primera convocatòria de pràctiques!

En serio? Que va passar?

  El meu instructor era en Joaquim Tomás, encara avui riem quan li recordo. Em va suspendre per no parar el cotxe del tot a un Stop! Total, que vaig haver d’esperar 15 dies més per aconseguir el carnet.

Recordes la teva primera carrera?

  Per suposat. Com t’he dit, abans, fins que no teníes 18 anys no podíes pilotar. Així que imaginat els anys que vaig haver d’esperar per competir. La primera carrera que vaig fer va ser la pujada Bixessarri amb el Renault GT Turbo recent estrenat i vaig quedar primer al Grup N!

Ni tan malament doncs!

Va ser realment emocionant per tot, la primera cursa, el cotxe nou i sí, també el resultat.

Els Vinyes heu fet ral·lis i proves de resistència. Mai has pensat en fer un Dakar?

  Clar que ho he pensat. Va haver-hi un any, fa molt de temps, que amb el Ferrant Font vam estar a punt d’anar. Es feia una Copa Nissan amb els Nissan Terrano, què per cert va acabar anant fatal, i teníem tot contractat per anar-hi. Com no teníem prou diners, la idea era compartir les jornades pilotant un cada dia. Quan ja ho teníem tot lligat i coll avall, va sortir el Jordi Pujol, el fill de l’expresident de la Generalitat, i per influències li van donar a ell la nostra plaça. D’ençà que tinc el Dakar al cap. El Ferran sí que l’ha fet. En tot cas, tampoc tinc pressa. Quan deixi de competir activament serà quan em plantejaré fer-lo.

I provar altres disciplines, com ara l’F1?

  No et dic que no m’hagués agradat, de fet he pogut provar monoplaces i és espectacular, però a tot no es pot arribar i jo vaig començar de molt jove fent les pujades de muntanya, després vaig passar a fer circuit i d’allà vaig passar directament a turismes. Vaig ser pilot oficial d’Audi l’any 96… amb això vull dir que ja tenia un camí clar que m’apassionava d’allò més. Després, especialitats a part, t’adones que ja tens uns anys i que ja fas tard.

I de moto? Perquè no recordo haver-te vist mai anant en moto. T’agraden?

  A l’època sí que vaig fer-ne i molta. Quan tenia 12 o 13 anys, també amb el Ferran Font, sortíem a fer trial per Can Diumenge.  De fet, vaig fer varis campionats d’Andorra de Trial infantil i fins i tot vaig guanyar-ne un. Més tard em vaig aficionar a l’Enduro, però més de pista. Aquella disciplina també va agradar-me molt.

Fins a competir-hi?

  Sí. Crec que com amateur vaig arribar a fer tres Bajas Aragó i les vaig acabar les tres. Per a mi, a més de l’adrenalina i el pilotatge com a tal, em va agradar molt pel fet que treballava molt la part mental i de resistència personal. Pensa que per a qualsevol disciplina, la part mental és d’allò més important i aquells raids em van servir per conèixer-me molt a fons.

Tornem al cotxes. Hi ha algun ensurt que t’hagi quedat gravat com cap altre?

  En aquesta professió d’ensurts n’hi ha molts, però si t’haig de dir només un, sens dubte diré el del Ral·li d’Avilés de 2005. No va ser un accident fort, però les conseqüències van ser molt greus a causa del foc. Vam patir una sortida de pista amb la mala sort que l’impacte va fer reventar el dispòsit de seguretat a dins del cotxe i va calar-se foc a l’interior. Jo vaig poder sortir ràpid però el meu copi va patir cremades greus a les mans i a la cara. Afortunadament amb el temps va poder superar les lesions. A causa d’això vaig deixar la competició. Al final però, al cap dels mesos vaig tornar-hi, però mai ho oblidaré.

Són moltes victòries, però quina és la que recordes amb majúscules?

  Com en el cas dels ensurts, diria que n’hi ha moltes, però posats a dir una, destacaria la del Campionat d’Europa de pujades en costa del 91 (Grup N). En tinc un record especial perquè va ser el primer que vaig guanyar i perquè va ser molt complicat de guanyar, més enllà del pilotatge. Van haver-hi moltes circumstàncies perquè no el guanyés jo, fins i tot polítiques.

Explica’m això?

  Jo corria amb llicència andorrana. El problema va ser que m’estava disputant el títol amb un pilot espanyol i dins de l’Europeu hi havia un comissari espanyol a la Fia que defenia molt més al pilot d’Espanya. Al final, a l’última carrera l’espanyol va quedar fora de cursa per un accident i això va fer impossible que ningú pogués plantejar cap dubte. Crec però, que sense l’accident l’hauria guanyat igualment, però tampoc no era evident donades les maniobres d’aquell comissari.

Amb quin cotxe et mous a diari per andorra?

  Et diré dos. Com a pilot de Hyundai normalment vaig amb un i20 N. És petit, segur, pràctic, molt potent i el més important, és molt divertit de conduir. L’altre és l’RS3. Respecte del primer, també és petit, però inclou la tracció Quattro, una de les millors de la indústria i té 400 CV, el doble que l’i20 N. Ambdues coses juntes, més el soroll inconfusible del motor 5 cilindres fan que aquest cotxe em tingui enamorat.

Quin és, si n’hi ha un, el teu cotxe perfecte?

  T’ho dic tot d’una i ben directe, un 911 GT3. Això sí, és per anar-hi sol. Tret d’això és el cotxe ideal: 6 cilindres, sense turbo, atmosfèric… És un cotxe que podríem considerar quasi de carreres, però pots viatjar súper bé, gaudint i sentint una conducció com les d’abans. Aquest és un cotxe diferent a tots pel tema del pes, amb el motor al darrere i amb molt poc pes al davant. És un cotxe verdaderament purista, al meu entendre, un somni per a qualsevol pilot de veritat.

En serio, entre tots?

  Sí. Com a pilot de competició que soc, hi ha coses que són com són.

Com veus la industria de l’automòbil, tenint en compte que els cotxes de gasolina desapareixeran aviat?

  Personalment a mi els elèctrics ni m’entren, ni m’entraran. No per res, sinó perquè hi ha molta incertesa. Crec que al final no serà la solució de la mobilitat i això ja està més que demostrat: autonomia, temps de càrrega, punts de recàrrega i sobretot el tema de la sostenibilitat, doncs al final aquests cotxes provoquen molts més residus i molta més contaminació que els cotxes de gasolina.  En aquest sentit crec que l’hidrògen i els combustibles sintètics seran les opcions que acabaran consolidant-se, per viables i per sostenibles

Has provat algun esportiu elèctric?

  He pogut provar-ne i de bons, però com no m’atreuen gens no els he volgut ni provar. No soc un radical de la gasolina, tot i que la meva vida com a pilot ha estat sempre vinculada als cotxes tèrmics, però com no hi crec, no vull provar-los.

Com veus el futur de l’automobilisme esportiu? Creus que l’electricitat arribarà al món del rallys?

  Definitivament no. Et diré el motiu. Jo enguany ja estic competint als ral·lis de terra amb combustible sintètic. Amb aquest combustible, tret d’uns ajustaments a nivell electrònic, el cotxe no necessita res més. Com als ral·lis, hi ha molts més exemples en els que s’està adoptant els combustibles sintètics. A les Copes Porsche aquest any ja els utilitzen. També aquest any al Mundial de rallys s’està fent servir aquest tipus de combustible. De fet, i amb això t’ho diré tot, enguany al Campionat del Món de Ral·lis els World Rally Cars, el Rally1, que són els cotxes grossos, són híbrids per allò de que quan estan al parc d’assistència puguin anar en mode elèctric. Doncs l’any que ve ho treuen. Per quin motiu?  Perquè els cotxes dupliquen el seu preu a causa de la part elèctrica i resulta massa car. Per això, en arribar els combustibles sintètics han fet marxa enrere.

M’estaria estona llarga fent-te un tou de preguntes més, però haig de trobar un punt. Gràcies per l’estona Joan.

———

Si voleu accedir a d’altres articles breus i reportatges, podeu fer-ho des de l’apartat del desplegable que trobareu al menú superior del blog. També podeu accedir directament des d’aquest enllaç.