En aquesta primera entrega del Museu Nacional de l’Automòbil d’Andorra per aquest recent estrenat 2026, us presento la Pinette Mínim (1885), el vehicle més antic de tots els exposats al museu encampedà, precursor del que anys més tard esdevindria la indústria de l’automoció.
Precursor de l’automòbil
De fet, la Pinette Mínim és tan antiga que ni és un carruatge motoritzat, ni molt menys un cotxe en el sentit més plural del terme, sinó que és un dels primers intents de fer realitat la mobilitat individual per mitjà d’un artefacte mecànic autònom fent servir una màquina de vapor, aixo sí, reduïda al mínim possible, d’aquí el seu nom.
Quan avui parlem d’innovació en mobilitat, sovint pensem en electrificació, software i bateries d’alta densitat. Però si retrocedim fins a finals del segle XIX descobrim que moltes de les preguntes que ens fem ara ja existien en aquells temps.
L’any 1885, en plena transició entre el món del cavall i el de les màquines, va aparèixer la Pinette Mínim, una petita màquina de vapor que volia demostrar que el desplaçament individual autopropulsat era possible.
Un moment d’incertesa
Per entendre la Pinette Mínim cal situar-la al seu context. A la dècada de 1880 no existia encara el concepte “automòbil” tal com l’entenem avui. Vapor, electricitat i combustió interna convivien en una mena de laboratori a escala real i ningú sabia quin sistema acabaria imposant-se (anecdòticament podríem dir que avui dia tenim el mateix dilema amb el tema dels elèctrics..etc).
El cas és que en aquest escenari el vapor era una tecnologia madura, coneguda i relativament fiable, amb dècades d’experiència en locomotores i maquinària industrial.
La Pinette Mínim va arrencar precisament d’aquesta base. No és un carruatge adaptat ni un experiment improvisat, sinó una màquina de vapor compacta, dissenyada amb una idea molt clara: reduir al mínim el volum, el pes i la complexitat d’un sistema tradicionalment gran i pesant.
Una mini locomotora
La Pinette Mínim disposava d’una caldera de vapor alimentada amb combustible sòlid. Al fer-ho es generava la pressió necesssària per moure un petit motor mecànic. Aquest motor transmetia el moviment directament a les rodes mitjançant un sistema senzill, sense embragatges ni caixes de canvi complexes. El funcionament era lent però constant, assolint una velocitat d’uns 10 km/h, un ritme més que suficient per circular pels carrers de l’època.
Tot i les seves limitacions, la Pinette Mínim va introduir idees que avui associem imperativament a la mobilitat moderna: era un vehicle individual, autopropulsat, pensat per a trajectes curts i amb una conducció relativament intuïtiva. Tampoc calia dominar un animal ni tenir una força física especial. La màquina feia la feina a la perfecció!
Inviable però cabdal!
Ara bé, no tot eren flors i violes, doncs el vapor tenia un preu. A diferència del que passaria més endavant amb la combustió interna, aquests vehicles requerien un cert temps d’escalfament. També calia vigilància constant de la pressió, subministrament d’aigua i de combustible regularment, així com una certa perícia tècnica per fer-los anar amb seguretat. Per tot això, és va concloure que no eren vehicles massa pràctics per a un ús quotidià massiu. Per això la Pinette Mínim, com tants altres projectes similars, van tenir un futur molt limitat, de fet, va acabar al calaix.
Tot i això, el seu valor històric és molt important. I és que la Pinette Mínim forma part d’aquella generació de màquines que van ajudar a normalitzar la idea que el moviment podia ser mecànic i sobretot per a un ús individual i massiu. Va contribuir a preparar el terreny mental i tècnic perquè, pocs anys després, el motor de combustió interna trobés el seu espai i acabés dominant el segle XX.
Vist amb perspectiva, no és un antecessor directe del cotxe modern, però sí una baula imprescindible a la cadena evolutiva de l’automoció, sense la qual ves a saber com i quan s’hagués desenvolupat la indústria de l’automòbil.
La Pinette Mínim representa un moment en què la tecnologia encara no havia decidit el seu camí definitiu, una època que va estar farcida de propostes tan enginyoses com fràgils.
Avui, quan tornem a parlar de canvis de paradigma i de transicions energètiques, la història de la Pinette Mínim ens recorda una lliçó fonamental: la mobilitat no avança en línia recta. Avança a base de proves, dels que a la ciència és diu proves d’assaig i error, camins descartats i idees que, encara que no triomfin, deixen empremta i fins i tot inspiren d’altres idees que sí acabaran obrint-se camí.
Aquest peça indispensable de la història en el sentit més ampli del terme el trobareu tan bon punt entreu al museu encampedà. Molta gent se’l mira molt per sobre, ja que no és un cotxe com a tal i això aparentment li resta interés. El cert però, és que sense aquest enginy, possiblement cap dels altres vehicles haurien sorgit tal i com els coneixem.
Gaudiu de la Pinette Mínim i de la resta de joies de l’automobilisme de tots els temps visitant el museu. Us asseguro que val molt la pena.
Recordeu que el Museu Nacional de l’Automòbil d’Andorra es troba en ple centre de la parròquia d’Encamp.
Per altra banda, si voleu veure més fitxes com aquesta, des d’aquest altre enllaç accedireu directament a la secció del blog.
