Fa uns dies vam poder reunir als Cardelús, pare i fill, dues generacions de pilots professionals als que costa molt trobar junts donat que el calendari del fill, actualment al Mundial de Moto2, fa molt difícil que puguin estar disponibles i més encara que ho estiguin tots dos.
Aprofitant que en Xavi s’estava recuperant d’una lesió, els astres van alinear-se i va arribar l’ocasió de poder xerrar amb ells.
Ja us avanço que va ser una entrevista d’allò més entretinguda i agradable.
Comencem amb el Cardelús pare. Si? Si us sembla bé, a tú (el pare) et tractaré de Xavier i a tú (el fill) de Xavi, que si no ens liarem. Dit això, et sembla si començo amb tú Xavier?
– Sí, sí, començo jo! -riu- comencem amb el bo, amb el Campió d’Europa. – diu rient en Xavier – després li tocarà al subcampió d’Europa -afegeix mentre es miren amb un gest de complicitat més propi de dos grans amics, que no d’un pare amb el fill.
A veure, sou el resultat de dues generacions de motoristes d’èpoques molt diferents. Imagino que la inspiració del fill va nèixer del pare. I la teva inspiració Xavier, d’on va sortir?
Abans de tú, va haver-hi algú de la familia que s’hi dediqués en això de les motos?
– No. El meu pare era metge. De fet, ell volia que jo també fos metge.
Ni tan sols anava en moto?
– Que jo recordi, no. El meu pare anava en cotxe. Sí que haig de dir que sempre anava molt de pressa, li agradava molt anar ràpid i a mi m’encantava. Pel que fa a les motos, recordo que la primera vegada vaig veure una carrera de motocross sent molt petit, em va impressionar d’allò més. Aquell dia vaig dir que jo volia fer allò!
Entenc que vas començar fent Motocross?
– Sí. Uns quants anys. Vaig arribar a ser campió d’Espanya.
Bé doncs, aclarit. El pioner de la familia vas ser tú.
Des que vas començar fent Motocross fins que vas debutar al Mundial i a l’Europeu del 87, quan vas guanyar amb Jota-Jota, quan temps portaves competint?
– No gaire. Fent velocitat portava dos anys. El primer any vaig acabar campió d’Espanya sènior. El segon any vaig competir a Europa, però per temes de la moto no vaig ser gens competitiu. Al tercer any, amb una moto ja en condicions, vaig tornar-hi i va ser quan vaig proclamar-me campió d’Europa.
M’has dit que el primer any ja vas ser campió d’Espanya?
– Sí. Pensa que venia de fer sis anys de motocross i al provar la velocitat ràpidament vaig veure que se’m donava bé l’asfalt. Em resultava molt fàcil pilotar per asfalt, sense tants sotracs i terrenys irregulars.
I després, als tres anys vas guanyar el campionat d’Europa.
– Exactament. Com t’he dit, em resultava molt fàcil pilotar motos de velocitat.
Dius que el segon any va fallar-te el tema moto?
– Sí, tot i això vaig intentar anar a l’Europeu amb una Yamaha que vaig comprar-me. No tenia un equip al darrere i tampoc no sabia com enllestir la moto per fer-la competitiva. Afortunadament, l’any següent sí que vaig tenir una bona moto i un equip al darrere amb el què vam acabar guanyant el campionat d’Europa.
A partir d’aquest triomf, un any més tard vas anar al Mundial amb l’equip 100% andorrà. Va ser amb el de Marlboro?
– Sí, exacte.
I això ho vas muntar també tú tot sol?
– Ho vaig muntar jo sol. Vaig anar amb la moto de Marlboro. Concretament l’Aprilia que veus en aquesta sala exposada.
Entenc que per part d’Andorra no vas rebre suport?
– No, gens ni mica. Malauradament tot i la bona feina feta, a nivell institucional Andorra no ens va donar el suport que necessitàvem. Si des de Govern s’hagués decidit recolzar-me per poder anar al Japó aquells dos o tres dies de competició, sé que hauria tingut moltes opcions de ser campió del Món! Sincerament ho tenia tot de cara per aconseguir-ho. En tot cas, en el pitjor dels casos hauria guanyat moltes carreres del Mundial per a Andorra, això segur.
Fa de mal dir, però això i més a l’època, crec que hauria posat Andorra al mapa com mai abans.
– Sí. Malauradament però, les coses no eren com són ara. Va ser una llàstima.
A part del Campionat d’Europa que vas endur-te, hi ha algun record, alguna cosa que a la teva carrera com a pilot t’hagi marcat especialment?
– El que t’acabo de comentar. No podré oblidar no haver aconseguit negociar el suport que necessitava de cara al Mundial. Com t’he dit estava en el millor moment de la meva carrera. A més, no es tractava de diners solament, sobretot necessitava suport institucional, el recolzament moral i emocional d’Andorra com a país. Crec que l’ocasió s’ho mereixia. Em van tallar les ales en un moment en que estava volant molt alt i no m’ho esperava. Mai ho he pogut oblidar.
A partir d’això, que va venir després?
– Vaig seguir competint dos anys més, però ja res va ser igual. Vaig passar-ho molt malament i vaig acabar dient prou a les curses.
Mai vas plantejar-te la idea de competir en cotxes? No té res a veure amb les motos, però velocitat és velocitat, o no és així?
– No ho dius malament. En el meu cas però, la meva passió eren les motos. En alguna ocasió sí que he fet alguna cursa de cotxes. De fet tinc alguna que altra copa promoció. Personalment crec que passar de cotxes a motos és mes complicat que passar de motos a cotxes.
Però la vida continuava. Que vas fer?
– La meva vida va canviar radicalment. Vaig estar durant uns anys dedicat al món de l’informàtica i també vaig fundar Motocard. Haig d’admetre però, que tot i aquesta nova etapa professional, res no m’omplia. Tant va ser així que poc a poc vaig acabar desvinculant-me de tot el que tenia, Motocard inclós.
Va! Fem un canvi de terç i parlem del teu fill. Recordes quan vas veure que seguiria les teves passes?
– El meu fill va ser el que va aconseguir revifar-me. Crec que quan a un pilot vocacional com jo li arriba l’hora de ser pare, una de les alegries més grans que pot tenir és que el seu fill hereti la seva mateixa passió.
Recordo que des de molt petit ja mostrava interés per pilotar, tot i que va començar conduint karts. Més endavant li vam comprar una moto que duia per Vilafortuny. Un dia li va caure la moto a sobre amb la mala sort que va cremar-se la cama amb el tub d’escapament. Va ser una cremada molt forta, t’ho asseguro, però lluny de no voler saber-ne res més, tal com va recuperar-se va tornar-hi. Poc a poc va haver-hi moltes coses que m’indicaven que tenia vocació i talent pilotant.
I pel que fa a competir?
– Tot i el tema de la moto, primer va començar amb els Kars. Recordo que va fer varis podis en algunes curses al llarg de dos anys. Al cap del temps, un dia va venir i tot d’una va dir-me que el que volia era competir en moto.
Aleshores?
– Vaig assabentar-me que hi havia unes curses de motos de 50 CC que promocionava Motocard. En aquelles curses hi havia un munt de nens com ara Fabio Quarteraro o Jorge Martín, vull dir que hi havia una generació de nens pilots molt important. Aquest va ser l’inici del Xavi al món de la competició en moto.
Arribat en aquest punt, no vas pensar que potser hagués sigut millor un altre futur? Ho dic per tot el que vas passar tú, disgustos, frustració, decepció…
– No. Estava encantat que volgués dedicar-s’hi i més perquè sabia que podria ajudar-lo a evitar-li tot el que va passar-me a mi. De tot s’apren, jo podia ajudar-lo i ell volia ser pilot de motos sí o sí!
Saps, s’ha de tenir fusta per ser pilot de motos i més quan ets un marrec. Pensa que amb 6 anys ja es va trencar la clavícula en una caiguda. Vull dir que sent un nen, si tot i els accidents, trencadisses, ensurts i la forta disciplina que has de seguir, encara vols ser pilot i sacrificar-ho tot, està clar que no parlem d’un caprici infantil, sinó del començament d’una vocació. Per a un infant de sis o set anys suposa un repte molt dur.
Xavier. Que la vida dóna moltes voltes està clar. Ho dic perquè vas passar de ser el nen que feia patir els pares, al pare que pateix pel fill!
– No et diré que no, però també et diré que tot i els riscos, el motociclisme en l’actualitat no és el que jo vaig viure, les motos, els vestits, els circuits, les normatives.. tot és molt diferent i molt més segur. Que si pateixo? Sí, és clar. No deixa de ser un esport de risc, però el motociclisme és la meva vida i la meva passió i gaudeixo molt veient al meu fill competir com ho feia jo. Per a mi és un orgull indescriptible.
A més, té la sort de tenir-te al costat de coach.
– No, no. El Xavi té el seu equip. Jo simplement soc el seu fan número 1!
Tal i com has dit abans ensenyant-me les fotos, tot a canviat radicalment. De fet, l’exemple de les dues fotos amb les plegades de la teva moto i l’equivalent actual del Xavi, exemplifiquen d’allò més les diferències.
– Sí. Tot ha canviat totalment. Jo no he portat mai la moto del Xavi, però sí he pilotat motos similars. Per l’experiència que tinc, però també per lògica, les motos d’abans, com tot a la vida, eren molt més complicades de pilotar que les d’ara. Per exemple, i aquest és un punt que implica una evolució abismal, ara hi ha la telemetria, un avenç importantíssim que abans no existia.
Antigament la moto es feia al pilot o això és així ara Xavi?
– No, no del tot. En el meu cas les Kalex que es fan servir al campionat són idèntiques. És la mateixa moto, el mateix motor, el mateix xassis. Diferent és el que portis a nivell de peces i configuració per aconseguir una geometria concreta, o perquè al frenar la moto reaccioni d’una forma, que entri més o menys ràpid, que s’aixequi o que derrapi més o menys. Són aquests paràmetres els que cada pilot configura amb el seu equip. Per la resta, com t’he dit, les motos són idèntiques. Avui dia, l’èxit del resultat recau directament en el pilot, el seu equip de mecànics i en la seva estratègia de cursa.
Xavi, quin és el teu primer record d’una moto?
– El primer record que tinc és anar amb una moto de cross petita per la Margineda. No saps les hores que m’hi passava!
I el moment en el què vas sentir que voldríes dedicar-t’hi professionalment?
– Com bé t’ha dit el pare, vaig començar amb kars, però recordo que no vaig tardar gaire a passar-me a les motos. Jo sempre dic el mateix, amb les motos vaig començar com un hobby. Al cap del temps però, crec que al voltant dels 10 anys, tot i que ja havia competit en alguna cursa, encara no m’havia definit del tot. El cas és que poc a poc vaig començar a millorar, a controlar i conèixer millor que era una moto i tot el que podia fer. Tot això em va anar engrescant més i més. Si en això sumo que al pare li va faltar temps per ajudar-me i recolzar-me per millorar i tirar endavant, ja t’ho he dit tot! A partir d’això, en poc temps ja estava liat de valent.
És fàcil tenir com a pare un Campió d’Europa? No implica molta pressió?
– És guai perquè sempre m’ha suposat un gran estímul, però també m’ha implicat una pressió extra important donat que es un pilot que va marcar un abans i un després. La veritat és que tot i ser una gran ajuda, també haig de dir que no ha estat sempre fàcil portar-ho bé. En tot cas, sobretot al principi, sempre va ajudar-me en tot i en tot moment. El que passa és que a mida que he anat professionalitzant-me , fet que lògicament implica treballar amb equips i estructures complexes de personal, el pare ha passat a ocupar un rol de conseller amb el que sempre puc comptar, però que es manté sempre en segon pla.
Més enllà del que veiem tots, vull dir que com a públic nosaltres gaudim veient a la tele la part idíl·lica de la teva feina, quin grau de duresa hi ha darrere de tot plegat?
– La mateixa que en qualsevol feina. A la meva, més enllà del que veus, hi ha molt de sacrifici. Ens passem l’any viatjant i no precisament de vacances. També hi ha el tema de les lesions a causa de les caigudes, per no parlar de la pressió que implica una competició d’aquest nivell. Tot i que hi ha moments de molta alegria, n’hi ha molts de molta frustració que no són fàcils de gestionar. En tot cas, tinc la sort que faig el que m’agrada i això ho compensa tot.
Has tingut un munt d’accidents. Això no pesa com per acabar dient, ja en tint prou?
– És dur gestionar-ho, sí, però com t’he dit, al final tinc la sort de fer el que m’agrada i això ara per ara segueix pesant més que res.
Hi ha una carrera que recordis especialment?
– Així tot d’una destacaria dues. La primera és la de Montmeló i no pel resultat o la victòria, sinó per com va anar tot el cap de setmana. Vam començar el cap de setmana sent molt ràpids. A més, el que anava primer de campionat es va lesionar la mà i va quedar-se fora. Per tot plegat em vaig veure tot d’una com el clar favorit. La veritat és que veia que estava un pas per davant de tots els altres pilots. Recordo que a la primera sessió de qualificació hi ha una norma que diu que si fas cinc sectors lents dins de la mitja de percentatge, et desqualifiquen i surts últim. Jo aparentment havia fet aquests cinc sectors. El cert però és que el cinquè va ser conseqüència d’una sortida de pista, motiu pel qual vam anar a direcció de carrera per explicar el que havia passat. Ho van revisar però saps? Em sentia tan fort aquell cap de setmana que en realitat em donava igual sortir l’últim. Tenia clar que podia fer una gran cursa i així va ser!. L’altra cursa que recordo especialment va ser el primer podi que vaig fer a Moto2 a Albacete amb aigua.
Cert, perquè a més, a tú l’aigua t’agrada. Oi?
– Sí, molt. Recordo que la nit abans estàvem sopant amb altres pilots i amics i els vaig dir que si demà plovia, guanyaria!
– El Xavi va fer una carrera realment espectacular, a molta distància i pilotant increïble – afegeix el seu pare – Malauradament als darrers compassos va cometre una errada i va acabar entrant segon.
Quin es teu circuit preferit i quin es el que menys et va?
– No en tinc cap, la veritat. Ara bé, el de Phillip Island em sembla una passada, tot i que tampoc et diré que sigui el meu preferit. Respecte del que menys em va jo diria Austin.
La part mental és una part molt dura de treballar o és més complicat la tècnica de pilotar?
– Crec que el pilotatge es pot aprendre, però tenir el cap a lloc en tot moment requereix un nivell de preparació i autocontrol que no és tan evident d’aconseguir. Sens dubte aquest és un capítol d’allò més important i difícil d’administrar.
Vas en moto en el teu dia a dia?
– Et sorprendre segur. No! Fora dels circuits vaig sempre en cotxe i no perquè no m’agradi la idea d’anar en moto.
Com és això?
– Les motos són la meva feina. A més, el fet de ser pilot professional, al menys en el meu cas, crec que genera un excés de confiança i crec que això circulant normalment no és bo. A més, hi ha molts factors externs que poden afectar-te i en moto el xassis ets tú. Entre això i que també m’agrada molt conduir ha fet que de moment deixi el tema moto per als circuits i el cotxe per al dia a dia.
Tot i això. Si haguessis de tenir una moto al garatge, només una, quina seria?
– M’ho poses difícil, però et diré una que et sorprendrà. No fa gaire vaig estar a Fantic i vaig veure la nova Fantic Caballero 500 que és rotllo scrambler. La veritat és que em va encantar.
– Saps -afegeix en Cardelús pare- quan ets pilot de motos i vas com vas pels circuits, tenir una moto gran a casa sabent que no podràs treure-li tot el suc quan la portis per carretera, quan això és el que sempre fas al circuit, fa que perdi una mica el sentit de tenir-ne una. A més, haig de dir que al Xavi li agrada tant o més conduir cotxe que motos.
– També és cert! -diu rient en Xavi mentre torna a mirar-se al pare amb la mateixa mirada de complicitat que els he vist una estona abans.
Quin és el teu pilot de referència, més enllà del pare?
– Rossi i Marquez. Rossi perquè és de l’epoca de quan jo era molt petit i després Marquez, perquè és la referència amb qui vaig crèixer.
Són dos pilots molt diferents. No?
– Molt. De Rossi destacaría l’experiència i tot el que ha significat per al món del motociclisme de competició. De Marquez destacaría la seva capacitat de superar el límit i mantenir-se allà constantment.
Ho deixem aquí? Perquè la veritat és que podria estar-me un munt d’hores parlant amb vosaltres. A més, encara hem de fer alguna foto i també vull que m’ensenyeu i expliqueu el que hi ha al darrere de les motos i els vestits que teniu exposats a la sala.
– Som-hi doncs, que entre una cosa i l’altra se’ns han passat les hores i ja és hora de dinar.
I així vam acabar l’entrevista ja ben entrat el migdia. Haig de dir que va ser una de les entrevistes més entretingudes i agradables que he fet en tots aquests anys, especialment pel caràcter tan obert i amigable que van dispensar-me tots dos. Espero que la gaudiu tant com vaig gaudir-la jo al fer-la. Quins cracks!
Si voleu accedir a d’altres articles breus i reportatges, podeu fer-ho des de l’apartat del desplegable que trobareu al menú superior del blog. També podeu accedir directament des d’aquest enllaç.
Marc Zorzano
