La primera entrevista de l’any la dediquem a un altre dels pilots en actiu amb més anys competint. Em refereixo a Gerard de la Casa. És així que un dia, just abans de la bogeria de les festes de Nadal va fer-nos un forat per poder petar-la una estona.
Gerard. Posa’m en antecedents. Això de competir et ve de família?
– No, no, res d’això. Soc el primer. A mi els cotxes sempre m’han agradat, de fet m’agraden des de ben petit. Aquí, on ara hi ha el centre comercial Escale, antigament hi havia una benzinera i un aparcament d’autobusos i bé, és justament on va sorgir tot, doncs aquí jugava envoltat de cotxes. El que sí vaig tenir sempre va ser el suport i la confiança del meu pare i això va ser molt important.
Ni tan sols l’afició pels cotxes, més enllà de la competició?
– No. Igual que el tema de les carreres, aquesta afició també va començar amb mi.
Quin és el teu primer record d’un cotxe, d’una carrera o de qualsevol cosa que tingui a veure amb tot això?
– Recordo que amb nou anys anava amb el meu pare a veure els Ral·lis d’Andorra, quan encara anava en pantalons curts. Llavors ja somiava despert poder competir algun dia.
El detonant que va fer-te veure que voldríes dedicar-te a la competició va ser aquest?
– Podríem dir que sí, tot i que haig de dir que sempre que veia un cotxe em quedava embaladit imaginant-me conduint-lo.
Quan vas competir per primer cop, on i amb quin cotxe?
– Va ser l’any 1980 amb un R5 Alpine de sèrie, que era el cotxe que teníem en aquell moment a casa. En aquella època es feia la pujada al port i no feia falta ni barres ni res. N’hi havia prou amb lligar uns pops al capó, posar-te un casc i a còrrer!
Al cap del port podia competir qui volgués ja que no hi havia normativa ni res semblant. Recordo que per competir aquell primer cop vam haver de comprar unes rodes de claus. Per allò d’entrenar-nos una mica, uns dies abans de la carrera vam muntar les del darrere (l’R5 era tracció davantera) i bé, anant tot just a 40 el cotxe ja es posava de canto. Ho recordo com si fos ahir.
I com va acabar aquesta primera experiència?
– Vam fer segons del Grup N i crec que catorzens a la general. El recorregut era del Pas de la Casa al Cap del Port. Si no em falla la memòria, cada any és feia d’un costat a l’altre i aquell any va tocar des de la banda del Pas.
Però no hi havia ja molts corredors bons?
– Sí sí. Hi havia tots els andorrans, així que molt emocionat per tot. Com comprendràs, a partir d’això ja la vaig liar! A partir d’aquell dia vaig acabar de tenir clar que aquell món era el meu!
Donat l’any del què em parles, això de pilotar no era precisament poca cosa. No?
– Sí. Els cotxes eren com eren i calia tenir moltes mans. De fet, a l’R5 tot just li vam posar unes barres i ja! Amb això ja vam tenir prou per començar a liar-la de forma més regular.
El conserves?
– Ja m’agradaria, però no. Ens va durar dues o tres carreres. Crec que el vam fotre enlaire pujant La Comella.
Així, pel que dius, ja fa una mica. Quants anys portes competint?
– 44 anys, que es diu ràpid.
Tornem a la joventut. Recordes a quina edat vas conduir per primer cop?
– No molt bé, sé que tindria uns nou anys. No recordo un moment especial però perquè et facis una idea a casa sempre m’han dit que quan tenia aquesta edat em passejava per la gasolinera amb una BMW R90 S del meu pare. Com no arribava a terra, quan volia parar tocava el clàxon i algú m’aguantava la moto per poder pujar o baixar.
I del carnet? Vas aprovar a la primera?
– Doncs no. El vaig aconseguir a la segona, però no per suspendre, sinó perquè no em van deixar examinar a la primera convocatòria.
Explica’m això.
– Veura’s. En aquella època no hi havia la policia que hi ha ara. Vull dir que molts de nosaltres circulàvem sense tenir el carnet. Tampoc feiem res de llarg ni lluny, però circulàvem. Per altra banda, en aquella època et podíes examinar per lliure. Doncs bé, el dia abans d’examinar-me anava conduint per la zona on hi ha la Ford quan tot d’una se’m va tirar un cotxe a sobre i quasi xoquem. El tema és que el conductor d’aquell cotxe era un tal Cerezo i malauradament era l’examinador que em va tocar l’endemà.
En serio? Ja és mala sort!
– Doncs sí. Tal i com em va veure arribar al dia següent va reconèixer el meu cotxe i sense donar-me peu a res va preguntar-me “Tú ets qui quasi em va xocar ahir, oi? doncs ja pots marxar que no penso examinar-te. Torna la setmana que ve”
Quina mala coincidència.
– Sí. el cert és que jo ja tenia coll avall que tindria el carnet. A més, que quedi clar que la culpa de l’incident va ser seva, no meva.
Imagino que va ser una llarga setmana.
– Llarguíssima! Pensa que des dels 15 anys tots els nens somiàvem amb tenir carnet, així que sí, va ser una setmana d’espera molt i molt llarga! Però saps, quan ens vam tornar a veure el dia de l’examen no em vaig estar de dir-li que l’incident de la setmana anterior havia estat culpa seva, no meva. Això sí, vaig dir-li quan ja tenia l’aprovat a la butxaca!
Amb el carnet a la butxaca, quin va ser el teu primer cotxe?
– Doncs un altre Renault 5, en aquest cas un R5 TS
Ja van dos R5. A casa hi havia prelidecció pels R5?
– No sabria dir-te. El cas és que aquell R5 TS m’encantava. Era el cotxe amb el què el pare ens portava al cole quan li tocava.
Quan li tocava?
– Sí. Entre els diferents pares de la zona s’organitzaven per dur-nos al cole fent torns. Una setmana li tocava a uns portar-nos i a d’altres recollir-nos.
I aquest el conserves?
Doncs tampoc. Aquest també el vaig acabar xafant.
Canviem de terç. Mai has pensat en fer el Dakar?
– Sincerament, no. Sempre ho he vist i considerat, però a molta distància. Està clar que per a un pilot fer un Dakar seria molt maco i estimulant. En tot cas, fer-lo no és poca cosa. Requereix una preparació física i mental molt important i ara ja tenim una edat en la que s’ha de tocar de peus a terra. Per altra banda, quan erem més joves i estàvem físicament forts i valents, era molt car i el risc de començar i no acabar era molt alt com per fer una inversió així a la lleugera. Pensa que als Dakars de l’època no hi havia els mitjans que hi ha ara, vull dir que eren Dakars de navegació molt durs i complicats i per tant era molt fàcil perdre’s i quedar fora a la primera de canvi.
Però ara, ni que sigui per pur plaer?
No. És una prova extremadament complicada que no és pot plantejar a la valenta, ni que sigui pensant en fer-la de passeig (tampoc és la meva natura). A més, fins i tot anar-hi per simplement acabar-lo requereix igualment un pressupost enorme i molta preparació. I si hi vols anar pensant en fer un paper digne, és igualment impossible donat els grans equips que hi ha, per tant, no, no ho veig.
I altres modalitats més de velocitat? Has pujat mai en un Fòrmula o similar?
– Fòrmules no n’he provat mai. L’any 89 i 90 vaig fer el Campionat de França de Súper Turismes amb aquells M3 tan bèsties que hi havia. Després vaig tenir una barqueta molt divertida, però per fer muntanya.
La qüestió és que has dedicat la teva carrera a les pujades de muntanya.
– Sí. L’any 1984 vam guanyar la Copa d’Espanya de Ral·lies, però tampoc va servir de res. Teníes un títol, però res més. En aquells moments els ral·lies van començar a disparar-se de preu i de tot, de tal forma que l’alternativa de muntanya va quedar com l’opció més assequible.
Algun ensurt que recordis especialment?
– L’ensurt més gran que he tingut és indubtablement el que vaig tenir amb el Ford quan vaig estrenar-lo al Fito 2021. Vam patir un cop molt bèstia, tant que des de llavors m’està costant molt administrar-me emocionalment en diferents situacions, com a les zones de velocitat o a les frenades ràpides. Des d’aquell inicident, tot i que ja fa tres anys i escaig, em costa molt segons que. Pensa que fins aquell cop mai abans havia picat fort, més enllà dels incidents habituals a les pujades, normalment sense massa trascendència.
Com va anar?
– En aquella pujada vam estrenar el Ford sabent que era una bèstia. No havíem quasi rodat amb ell (tot just vam fer uns entrenaments d’uns 12 o 15 quilòmetres) que ja estàvem situats a la línia de sortida. Al sortir a la primera pujada de carrera vaig sortir com sempre, a per totes. Recordo que no plovia però l’asfalt estava moll. A l’arribar a la zona ràpida vaig atacar tal i com sempre havia fet amb els altres cotxes i pam! Vaig perdre el control a més de 200 i el primer impacte va ser a 168 km/h. Dins del mal, encara vaig tenir la sort de picar amb un terraplè que va absorbir la major part de l’energia del cop. En tot cas, tot i que l’incident va acabar sense grans conseqüències, a partir d’aquell dia hi ha aspectes que encara em costa administrar quan corro.
I pel que fa a victòries? Alguna que recordis especialment?
– El primer Ral·li d’Andorra que vam guanyar al volant de l’R5 Turbo, no recordo si al 80 o al 81. Vist a la distància podríes dir que no és una cursa de les més importants del meu currículum, però va ser un ral·li en el què hi havia grandíssims pilots de tota la vida que ho guanyaven sempre tot, parlo del Pepito March, d’en Manel Arajol o de Conde, per citar-ne tres. Va ser brutal! Arribar tú i el segon any competint guanyar-los va ser molt estimulant i sens dubte inoblidable.
Ets amant del cotxes i un coleccionista petit però molt selecte. Dels cotxes que tens, si haguéssis de quedar-te només amb un, quin seria i per què?
– Claríssimament et diria que l’R5 Maxiturbo. Per a mi és una peça increïble per moltes coses. Aquest és un cotxe que a l’època ens va donar molt problemes, tants que al final el vam vendre. Més tard però, el vam recuperar i aquí està. És un dels meus petits tresors. Sembla ser que només hi ha vuit unitats al món.
Va! Diga’m un altre més.
– El Subaru. Amb aquest Subaru va còrrer Peter Solberg al Mundial de Ral·lies i vam tenir l’oportunitat de comprar-lo. Al 2018 feia temps que no anàvem al Campionat d’Espanya, on tot eren GT3, és a dir, cotxes provinents dels circuits. Nosaltres vam arribar amb aquest World Rally Car, un cotxe de ral·lies que res tenia a veure, però vam guanyar el campionat. A més, l’any següent quasi que tornem a guanyar-lo. Dic quasi perquè al final, a la darrera cursa va acabar guanyant-nos Fombona amb un Lambo. La diferència va ser de només 20 mil·lesimes a la suma de les dues mànigues, l’equivalent a uns 14 centímetres.
I algun cotxe que no tens i que t’agradaria tenir?
Qualsevol dels del Grup B! Són cotxes que van acabar prohibint-se a partir del 85 o 86, per a mi la millor època de totes. No hi havia electrònica ni res més que el cotxe i tú. Els cotxes eren bestials i tot depenia de les teves mans. Aquells cotxes acceleraven moltíssim, no tenien el pas per revolt que tenen ara, no frenaven com ara, però eren cotxes impressionants. Per a mi l’essència més pura de pilotar està en qualsevol d’aquelles màquines.
De fet, el mundial de ral·lis amb aquest cotxes va ser apoteòsic! Al final però, els van haver de prohibir donat que molts pilots van perdre la vida. Fins i tot va haver-hi accidents amb espectadors implicats. Eren bèsties indomables!
Canvi radical! Que em dius respecte del cotxes elèctrics?
– Jo ara per ara no hi crec. Actualment l’electricitat és molt cara. Per altra banda el cotxe elèctric a llarg termini acaba contaminant més que un de gasolina i els processos de fabricació són molt perjudicials a nivell mediambiental. A part, hi ha tot el tema del reciclatge, que tampoc el tinc massa clar. Tot i això, parlo de la situació tal i com és actualment. En tot cas a mi tampoc no m’estimulen gens. Mira que tinc companys que en tenen i m’han dit de provar-los i no ho he fet perquè no m’atreuen gens.
Creus que finalment dominaran el mercat de l’automoció?
– Torno a dir-te el mateix, ja que el món evoluciona ràpid i del futur és difícil parlar-ne. Ara bé, jo no ho crec. Moltes marques estan en un impàs important, de fet, n’hi ha que estan fent marxa enrere ja que no han venut tots els elèctrics que esperaven vendre. Per exemple, Porsche va deixar de fer el Macan de gasolina per fer l’elèctric i les vendes van caure radicalment i aquest només és un exemple més. El cert és que hi ha un degoteig de reaccions que apunten que la indústria tornarà a la gasolina i amb ella als combustibles sintètics i als biocombustibles. Per a mi els elèctrics han sorgit per respondre al fort corrent que hi ha envers el mediambient i les necessitats del planeta. Això però, no vol dir que el plantejament dels elèctrics sigui la solució definitiva tal i com ens els han venut. Per altra banda ja sabem que les administracions tiren per on els interessa. Amb això em refereixo que els grans transatlàntics o els avions comercials contaminen molt més que els cotxes, però això no ho toquen, al menys amb la severitat amb que han penalitzat els automòbils.. No ho sé, és complicat. Caldrà veure en que acaba tot plegat.
Acabem ja. Tindrem Gerard de la Casa per temps al món de la competició?
– Home, espero que sí. Si la salut m’ho permet i si segueixo gaudint com gaudeixo fins ara, definitivament sí.
Moltes gràcies Gerard
——————
Si voleu accedir a d’altres articles breus i reportatges, podeu fer-ho des de l’apartat del desplegable que trobareu al menú superior del blog. També podeu accedir directament des d’aquest enllaç.
Marc Zorzano
